Grand Canyon i Monument Valley

El paisatge canvia  constantment. L’eixida de Death Valley desemboca en un nou desert amb vastes extensions de terra totalment planes, sense res, amb la vegetació i la fauna característiques del desert: més cactus, més Joshua trees com els de l’entrada a Death Valley. Un altre desert on pot fer més calor però és més fàcil de suportar perquè les condicions no són tan extremes ni tan extenuants. I, en mig d’aquesta espècie de terra de ningú de 286.300 km2 que és Nevada, apareix, delirant, Las Vegas. 

Cactus a la Ruta 66

L’eixida de la ciutat t’aboca, de cop i volta, a un paisatge dominat per un gran llac, el Mead, i unes muntanyes rocoses que són l’avantsala del Grand Canyó. No hi anem de seguida, sinó que baixem cap a Williams per fer un tros de la Ruta 66. Ja és Arizona, però el paisatge continua sent desèrtic (ara, als cactus cal afegir paleres). Hi ha pobles de la 66 que ben bé no es poden dir pobles, com a molts altres llocs que creuem: són diminuts grups de cases de fusta baixes i allargades, de vegades caravanes, que són com aquells bungalows de càmping prefabricats que es transporten amb camió fins al lloc on s’han d’assentar. I, a peu de carretera, la bústia corresponent, bastant allunyada d’on es troben les cases.

 

Atenció: serps de cascabell

Un poble en mig del no res a Arizona

El punt més pintoresc del nostre tram de ruta 66 el trobem a Hackberry, on hi ha la Hackberry Store, un museu vivent de benzineres, cotxes, plaques, seients, cartells, plaques de carretera, cranis d’un animal banyut que no sabem identificar, senyals advertint del perill de serps de cascabell i un taller amb una infinitat d’estris inclassificables. Hackberry no és més que aquesta botiga i cinc casetes a l’altra banda de la carretera i de la via del tren. Tota aquesta part de la 66 també és molt desèrtica i està plena de desballestadors de cotxes, alguns d’ells històrics, propis d’aquesta ruta, com és el de la pel·lícula ‘Cars’. Per la carretera anem trobant cartells marrons amb missatges ben curiosos per als conductors com “Roses are pink”; “Violets are blue”; “Thirty days”; “Hath september”; “The speed offender”…

Hackberry general store

Hackberry general store

Hackberry

 

Hotel a Williams, a la ruta 66

Hi ha moltes motos fent la ruta 66. Molts motoristes no porten casc

Cap al final de la 66 el paisatge ha tornat a canviar i també la temperatura. Hi ha núvols (abans no n’hi havia cap), herba, pins baixets, vaques i cavalls. 

Canvi de paisatge al final de la ruta 66

Quan arribem a Williams, l’últim poble del nostre tram de la 66, fa fred, la temperatura ha baixat 10 graus, ens trobem a 2.061 metres d’altura i a l’inici del bosc Kaibab, que s’allarga fins a l’eixida del Grand Canyon. Sí, sorpresa: la part de dalt del Grand Canyon (almenys la sud, la que visitem) és boscosa i amb animals com daines (“gamos” o “mule deers”, en anglès, potser perquè són molt orelluts), còndors californians i óssos. Res a veure amb les temperatures, la vegetació i la fauna que hi pot haver al fons del canyó, per on serpenteja el riu Colorado. A l’estiu, a la part superior s’està a uns 17º i, a algunes parts inferiors, a 50ºC. Tot és extrem.

El Grand Canyon

El Grand Canyon és hipnòtic i inabastable: 446 quilòmetres de llargada (gairebé com de Barcelona a Genovés) i una altura mitjana de 1.600 metres. Quan arribem plou i està boirós, però, per sort per a nosaltres i per a les fotos, a la posta de sol torna a eixir el sol. El veiem només per dalt, des d’alguns dels miradors més importants, però haguérem necessitat un dia sencer o dia i mig, com a Yosemite, per poder recórrer-lo per dalt i agafar un helicòpter i baixar-lo o explorar el riu.

Grand Canyon

Grand Canyon

Grand Canyon

Grand Canyon des de Mather Point

 

Grand Canyon

Uns 50 quilòmetres després d’haver deixat enrere el Grand Canyon el paisatge ha canviat bruscament: terra roja, vegetació d’arbusts, barrancs i molts, molts quilòmetres on, per no haver, no hi ha ni cablejat elèctric. Després n’hi torna a haver. Hem entrat en territori Navajo, on hi ha bastants estables d’ovelles (algunes negres) i on passem a ser “rostros pálidos”. Allà hi ha Monument Valley, una “bogeria de paisatge”, en paraules de Pepa, que es troba a cavall entre Utah i Arizona. Un conjunt de formacions rocoses de terra i roca roges, de siluetes increïbles esculpides per l’erosió i situades en una immensa planura desèrtica. A Monument Valley, un lloc gestionat pels indis navajo, s’han filmat nombrosos westerns, com ‘La diligencia’, ‘Fort Apache’ o ‘Río Grande’. 

Monument Valley

Monument Valley

Monument Valley

Aquesta terra rojosa i aquestes formacions rocoses ens acompanyen fins a Page, un poble també d’Arizona situat al costat del llac Powell (a la placa d’entrada especifica que es va fundar l’any 1957). Des d’allà anem a veure Horseshoe Bend, un meandre de 270º del riu Colorado al seu pas per Glen Canyon situat a 305 metres d’altura. Està format per l’anomenada “Navajo sandstone”, com alguna de les de Monument Valley, on també n’hi ha d’un segon tipus, la “De Chelly sandstone”, totes dues roques sedimentàries que creen, ara sí, ara també, postals de vertigen.

Horseshoe Bend

 

Noves plantes a la sorra roja de Page, al costat de Horseshoe Bend

I avui, per celebrar que estem a punt de fer 2.000 milles (és a dir, 3.218 km) per les carreteres de l'Oest, tanquem aquest post amb una cançó de l'emissora country que fa uns dies que ens amenitza les hores de cotxe des que vam deixar d'escoltar els consells matrimonials de la Doctora Laura. Aquí va: