Les últimes meravelles

Antelope Canyon i els “medecine man”

Si a Mariposa hi havia més esglésies que habitants, a Page hi ha més benzineres que éssers humans. De seguida descobrim per què: es va crear l’any 1957 en mig del no res quan es va construir la presa Glen Canyon, pensada per aprofitar l’energia del riu Colorado que va formar el gegantesc llac Powell, amb més quilòmetres de costa que la costa del Pacífic dels EUA. Així és com, en els seus inicis, Page tenia més camions que persones i benzineres per abastir-los. Page té a prop dues de les set meravelles de la nació Navaja: Monument Valley i Antelope Canyon, on ja no queden antílops però, tot i així, corprèn. És un canyó llarg i estret (d’uns 200 metres de llargada i de poc més de 2 d'amplada), delimitat per unes parets de sorra roja en les quals l’aigua deixa la seua empremta en forma d’onada i on la llum del sol entra en vertical. 

 

Antelope Canyon

Continuem xafant la Navajo sandstone i és un indi Navajo qui ens guia per dins del canyó. Porta un cinturó amb una sibella gegantina, a to amb el rellotge amb una corretja de pedres blaves, un barret ‘cowboy’ i una cabellera índia.

El guia d'Antelope Canyon

Ens explica, amb el seu anglès Navajo, que cada vegada que plou es desprenen uns metres de sorra i s’eleva el nivell del terra del canyó.  La temporada de pluges és de juliol a setembre.

Antelope

Ens diu que el canyó era un lloc sagrat on acudien els “medecine man” (xamans). Ara encara existeixen, ens explica: un d’ells va curar de càncer a una senyora de Texas i a ell li va fer desaparèixer una cremada que tenia a la cama. Això sí, pel mòdic preu d’entre 500 i 1.000 dòlars. Li caiem bé i, en tornar, ens deixa pujar al davant del “open air jeep” que ens condueix fins al pàrquing (al canyó només es pot anar amb aquests vehicles, ja que el camí és de sorra pura). Només pujar ens mira i em pregunta inclinant la barbeta cap a Pepa: 

- “Sister or friend?”

-“Friend”

-“Uhum”.

El jeep que ens porta a l'entrada d'Antelope Canyon

És ben tranquil. Diu que si no anem a missa (ens pregunta si creiem en Jesús i li diem que no) anirem a l’infern. Quan li preguntem si ell va a missa, respon: “Bé. Es fa en diumenge i si em desperte cansat, no hi vaig”.

No podem parar de fer fotos

Més Antelope

Més Antelope

Els 'hodoos' de Bryce Canyon

Després de Page, la següent parada és Bryce Canyon City. El camí està ple de sorpreses Far West, com Hatch o Kanab, un poble que es defineix com “A Western Classic”, ple de ranxos, on encara es fan rodeos i on s’han filmat unes 90 pel·lícules de l’oest, com ‘Butch Cassidy and the Sundance Kid’ (inoblidable escena de Dos hombres y un destino).

The Country Store, a Glendale

 

Als petits pobles mai pararies de fer fotos

L'entrada d'una casa a Olderville (alerta: "protected by Cold and Winchester")

De nou, el paisatge canvia constantment: només creuar la frontera amb Arizona i entrar a Utah apareixen els núvols. En el primer tram encara tenim Navajo 'sandstone' a banda i banda de la carretera, però amb més vegetació. De seguida apareix el Grand Staircase Escalante, un immens terreny convertit de 6.900 km2 amb gorgs, barrancs, penya-segats... Segons la guia, al seu interior encara hi ha llocs per explorar. Després passem per una zona molt verda, amb rierols, prats i pastura. Després arriba Red Canyon, amb unes roques roges de formes inimagiables; el Dixie National Forest, situat a uns 2.377 metres d’altura i format per “Juniper trees” (ginebres), i, per últim Bryce Canyon, que ens deixa sense respiració. Es caracteritza pels “hodoos”, unes espirals de pedra esculpides per l’aigua i el vent que es mouen entre el taronja i el roig. Bryce el recorrem seguint camins que en voregen la riba i baixant per un que s’acosta als ‘hoodos’. A aquest parc havíem de fer una observació d'estels amb els 'rangers', però el cel estava ennuvolat. De totes formes, ens quedem amb el de Death Valley, en què les estrelles semblaven tocar el desert. Mai dels mais havíem vist un carro tan i tan gran.

Per cert, a l’hivern, Bryce, Grand Canyon i Monument Valley es cobreixen de neu. 

'Hoodos' a Bryce Canyon

Bryce Canyon

Bryce Canyon

Bryce Canyon

Zion, la terra promesa

Ens queda un últim parc per visitar: Zion. El temps previst per arribar a la destinació sempre s’allarga, perquè és impossible no aturar-se en els poblets a fer fotos. Ho fem a Glendale, on trobem el cotxe del sheriff, i a Orderville. 

 

El cotxe del sheriff d'Orderville

Abans d’arribar al parc passem per una reserva de búfals i, després, Zion, un canyó travessat pel riu Virgin que, a diferència de Bryce o Grand Canyon, es visita des de baix. El nom li’l van donar els mormons, que el van veure com una terra promesa. 

Búfals a Zion

Les parets de Zion Canyon

Hi van viure un temps: les “flash floods” (inundacions sobtades) destrossaven els pobles que construïen i la sequera cremava les llavors que plantaven. Tot i això, el riu crea microclimes verds en mig d’una zona desèrtica. Les parets del canyó, roges, estan esquerdades per l’aigua que cau del Plateau del Colorado, situat a 11.000 peus d’altitud. Fa milers de milions d’anys oceans, deserts i volcans van anar depositant els seus sediments, que es van convertir en roca amb la calor i la pressió mentre diferents terratrèmols anaven alçant el nivell del terra fins a crear el Plateau del Colorado. Tan impossible d’imaginar com grandiós és el paisatge.

Zion Canyon

L'entrada al Parc Nacional de Zion

Una òpera en mig del desert

Tornem cap a Las Vegas amb la retina carregada d’imatges. Hem vist paisatges, cases i gent del Far West. Hem vist el cotxe de policia amagat en un racó invisible de la vorera preparat per eixir disparat si algú sobrepassa el límit de velocitat. Hem vist l’Amargosa Hotel, un lloc impensable a la sortida d’un lloc impossible -Death Valley- i amb un detall inimaginable: una òpera creada per una senyoreta de nom Marta Becket que, desencantada per no haver triomfat a Broadway, va decidir construir-se el seu propi escenari en mig de la pols del desert. Hem vist un depenent d'una botiga de queviures amb una pistola a la cintura. Hem vist formar-se núvols negres en un tres i no res a Utah i remolins de sorra a Nevada. Hem vist búfals i cavalls als prats, coiotes creuant Death Valley, daines, rens, “prairie dogs” (“perros de la pradera”), esquirols a la vora dels camins i gent enganxada a les maquinetes escurabutxaques dels pobles satèl·lit de Las Vegas. I hem entès per què a les pel·lícules els ‘cowboys’ són més durs que una pedra i per què actualment existeix el canal Explora: “perquè no es pot sobreviure a Nevada sense testosterona”, diu Pepa. Però encara ens queda una nit a Sin City, on arribem mentre sona a la nostra emissora country preferida una cançó ben adient: ‘The gambler’ ('El jugador'), de Kenny Rogers. Hem fet 2.254 milles (3.627,5 km). Us deixem amb ella.

Matrícula de New Mexico al Hyundai Elantra