La vall de la mort

Ens vam equivocar: Yosemite no és immens. El parc dels óssos negres, dels pumes, dels rens, de les sequoies, dels llacs, del riu Merced, d'El Gran Capitán i de les granotes grogues és petit, molt petit. I Death Valley (ara sí) immens. Immens, dur, esfereïdor, inclement, extrem, sobretot a l'estiu; un lloc amb una humitat pràcticament inexistent on la combinació del sol i la salabror de l'ambient, extenua. A tot arreu trobes avisos que diuen "Heat kills", explicacions per reconèixer la deshidratació, consells per evitar-la... Es recomana beure quatre litres d'aigua per persona. Nosaltres n'hem begut sis en huit hores i ens hem recordat de l'escena en què Clint Eastwood s'enfada (i molt!) amb sister Sara quan aquesta li furta la cantimplora per beneir els mexicans que havien intentat assassinar-la. Veient el panorama, nosaltres l'haguérem bufetejada.

Poc abans d'eixir de Yosemite

Heat Kills!

La vall té una extensió de 7.700 km2 i, tot i estar encerclada per muntanyes (el cim més alt fa 3.368 metres), també conté un dels punts més baixos de l'hemisferi nord: la Badwater Basin, un descampat de sal situat a 85,5 metres per sota del nivell del mar. Alguns dels seus topònims fan honor al lloc al que pertanyen: el mateix Badwater; Funeral Peak o Devil`s Golf Course (camp de golf del diable), una encegadora extensió de blocs de terra i cristalls de sal. D'altres recorden la seua història, com el Twenty Mule Team Canyon. Death Valley és un lloc ric en bórax i al segle XIX es van obrir diferents mines per a la seva extracció on hi van treballar molts emigrants xinesos contractats a San Francisco. Refinar-lo al punt d'extracció era massa car, així és que el transportaven fins al ferrocarril amb uns carruatges que eren arrossegats per 20 mules. En total, 265 quilòmetres que es recorrien en 10 dies i a temperatures d'infern que a l'estiu ronden els 45º C. L'any 1913 es va registrar la temperatura més elevada: 57º C. Es diu que un senyor va eixir del seu carruatge amb una tovallola mullada al cap i, en tornar a entrar, aquesta ja s'havia assecat.

Badwater

Pepa al Devil's Golf Course

Carruatges a una antiga mina de bórax

 L'entrada al parc la vam fer per Panamint Springs, un vast camí ple de Yoshua Trees (sí, són de veritat). El paisatge, impactant, no va parar de canviar fins que vam arribar al lloc on dormíem: ara roig, ara llunar, ara groguenc, ara volcànic. Vam baixar dels 1.219 metres d'altitud que hi ha a l'entrada a estar a l'altura del nivell del mar a Stovepipe Wells Village, una recreació bastant autèntica del que va ser aquest poble al segle XIX. Tot això, sense tindre en compte que havíem eixit de Yosemite pel Tioga Pass, situat a 3.031 metres.

Joshua trees

La visita ens ha portat a veure les Mesquite flat sand dunes, un tros de desert on hem trobat petjades de serp de casacabell; a les restes d'una mina de bórax; a Devil's Golf Course; a Badwater o a la Paleta de l'Artista, unes muntanyes de pedra volcànica que els pigments dels minerals han pintat de verd, groc, púrpura, rosa, roig i lila. També hem vist tres coiotes, però se'ns han escapat i no hem pogut fer cap vídeo per a Francesc i Bernat.

Les Flat Sand Dunes, on hem fet un vídeo seguint les restes d'una serp de cascabells per als xiquets

Un xinès vestit de 'cowboy' ens fa la foto a la Paleta dels Artistes

Badwater

A l'eixida del parc, un cowboy que toca el banjo a un molt vingut a menys Hotel Amargosa (en el seu temps, fins i tot, tenia una òpera) ens indica quin és el millor camí per anar a Las Vegas. El fem per una carretera secundària que passa per Pahrump, un poble de carrers molt dispersos on ens aturem per buscar un lloc on menjar. No trobem res i, al final, veiem, amagada darrere d'una benzinera, la Tumbleweed Tavern, un bar que té unes 10 maquinetes de joc acoplades a la barra (són pantalles amb diferents botons) i un cowboy que fa de dj de música country.

Les maquinetes de la Tumbleweed Tavern

La barra de la Tumbleweed Tavern

Tan autèntic com els pobles que vam passar ahir camí de Death Valley: Bishop i Lone Pine. En aquest segon ens aturem encuriosides perquè sembla com si estiguérem a dins d'una pel·lícula de l'oest (no només el poble; també el paisatge que l'envolta). A l'eixida trobem per casualitat un Film History Museum que ens aclareix tots els dubtes: a Lone Pine s'han filmat moltíssimes pel·lícules de l'oest. Gary Cooper, Errol Flynn, Cary Grant o John Wayne van circular en algun moment pels seus carrers. El museu és tota una joia.

Un carruatge al Film History Museum

Restaurant a Lone Pine

El camí cap a Las Vegas és un altre desert. Un paisatge àrid amb pedres, muntanyes pelades, vastes extensions de terra sense cap ànima visible i més arbres joshua. De Las Vegas, de moment, només direm una cosa: és horrible, el mal gust reconcentrat en un carrer ple d'edificis de cartró perdra per dins i per fora.

El no res, camí de Las Vegas

Bústies solitàries