Sin City i uns quants consells

Las Vegas

La nit a Sin City no va ser molt llarga: estàvem més que cansades. El temps de recórrer aquest carrer de megalomanies de cartró pedra que és l'Strip i de riure amb el volcà que entra en erupció a l'hotel Mirage, la Torre Eiffel del París Las Vegas o amb les góndoles de The Venetian. El més divertit de tot va ser quan ens vam creuar amb dos senyors ja molt entrats en edats, un d'ells amb cadira de rodes, vestits (és un dir) de Cupidos: amb una mena de bolquers blancs, llaços rojos als cabells -rinxolats-, un amb ales i l'altre amb un arc i una fletxa penjant del coll. Eren l'alternativa a la parella de noies engalanades amb plomes de colors estil capó reial que els cobrien les parts més íntimes del cos i el cap, i que s'oferien als turistes per fer-se fotos.

Un gondoler a The Venetian

També vam veure 'homeless', no tants com a San Francisco, però amb un detall que ens va fer retornar a la ciutat on vam començar el viatge. Tots els sense-sostre que hi havia a Las Vegas Boulevard sostenien un cartell de cartró a les mans amb una frase i, en alguns casos, dibuixet inclòs: "You're my angel cash"; "Strippers like my pole"; "Why lie. Need a bier"; "Hungry. Anything helps" (el més sincer) i el que ens va fer pensar de seguida en la ciutat del Golden Gate: "Kick me in the nuts for $ 20". Exactament, com passava al segle XIX a Barbary Lane, l'actual districte històric de Jackson, on per uns penics, un  tal Oofty Goofty es deixava colpejar amb un bat de beisbol.

L'skyline de Nova York a Las Vegas, amb el nostre hotel inclòs

"Hagan sus apuestas" al Flamingo

Maquinetes amb jugadora a l'interior d'un dels hotels

I, per acabar, uns quants consells

San Francisco

1. Tot i que sembla una ciutat assequible per conèixer a peu, penseu que els carrers són molt costeruts i que, per tant, potser és millor comprar el passi de transport públic (MUNI, 7 dies per 28 $), que inclou els dos tramvies, el metro i el bus.
2. Si feu l'excursió amb bici fins a Sausalito, reserveu plaça en el ferry de tornada només arribar-hi, ja que hi ha moltes més bicis que places en els ferries. Heu d'anar al quiosc que hi ha al punt de partida d'aquests vaixells. Us donaran una fitxa ("token") que tindrà un color o un altre en funció del ferry que agafeu. Si porteu bici elèctrica, especifiqueu-ho, ja que no tots els ferrys n'accepten.
3. Si voleu visitar Alcatraz, reserveu amb antelació. Nosaltres ens vam presentar el 27 de juliol al moll 33 per agafar el ferry i ens van dir que ho tenien tot ple fins al 18 d'agost!
4. I sí, com molts de vosaltres ens havíeu dit, a San Francisco fa fred, molt de fred.

Amb el 31,5% de pendent, el tram de Filbert Street entre Leavenworth i Hyde és el més costerut de San Francisco

Distàncies: l'eina més fiable per calcular els desplaçaments és el Google Maps. També vam intentar traçar la ruta amb la guia Michelin, però en moltes ocasions no quadrava. Google ho encerta tot. De totes formes, heu de tenir en compte que a les hores que necessitareu per fer el trajecte, hi haureu d'afegir una miqueta més de temps, ja que t'aturaries a qualsevol lloc a fotografiar-ho tot.

A qualsevol lloc us podeu trobar antigues caravanes com aquesta que costa molt de no fotografiar

Calçat: tot i estar a zones desèrtiques, cal portar botes de muntanya, ja que sempre et pot picar algun bitxet estil escorpí, vídua negra o serp de cascabell. Per què us penseu, si no, que els 'cowboys' sempre calcen botes?

Cotxe:

• Tret de trams molt concrets, ens hem trobat les carreteres en molt bon estat. I tot molt ben senyalitzat. Les millors eines per guiar-se han estat els senyals i el mapa desplegable de tota la vida. La nostra GPS, "Mónica" (en castellà podíem escollir Diego o Mónica), situava Las Vegas Boulevard a San Francisco; a aquesta ciutat no trobava pràcticament res (ens deia "circulando por sendero") i tampoc localitzava molts punts del trajecte. Això sí, només per poder arribar a l'oficina on havíem de retornar el cotxe a l'aeroport de Las Vegas ja va valdre la pena. 
• La benzina és molt més barata que a l'Estat Espanyol (hem gastat menys de 200 dòlars!). Ara bé, heu de tenir present que el nom canvia d'estat a estat i el que a California és "regular" a Nevada pot ser "Unleaded 87" i, a Utah, "Unleaded 85".
• Ràdio: després de deixar de banda els consells de la Doctora Laura, experta en relacions matrimonials (sexistes i maclistes, per cert), l'emissora que ens ha acompanyat en molts dels quilòmetres recorreguts ha estat la CH56, que ens ha regalat autèntics títols com 'The gambler', 'King of the road' o 'Hello Mary-Lou'.
• Carnet de conduir internacional: no ens el van demanar. A Alamo, la companyia de lloguer del cotxe, ens van explicar que només el demanen quan l'alfabet no és llatí. Tot i això, ens van recomanar que el portàrem sempre amb nosaltres.

Parc Nacionals: es paga entrada per vehicle ($20 o $25, en funció del parc). Per tant, si n'heu de visitar uns quants potser us surt més a compte comprar un "Annual Pass" que, a més, pot ser utilitzat en dos viatges per a dues persones diferents.

Menjar: no hem menjat malament. La fruita a Califòrnia és boníssima i sempre existeix l'opció d'anar a un gran supermercat abans d'entrar a l'hotel i comprar unes safates de sushi o algun plat de menjar ja preparat. Si aneu a un restaurant, no oblideu la propina, que és d'un 16,5%.

Guies. Portàvem una de San Francisco, una segona de parcs nacionals i una tercera de l'Oest Americà. Aquesta última, d'Hachette, no ens va servir gaire, ja que és massa genèrica (abasta molt de contingut i dedica molt poques pàgines a cada apartat). La dels Parcs Nacionals de l'Oest, de Trotamundos, està molt però que molt bé. De San Francisco portàvem la de National Geographic, però hi vam detectar uns quants errors. Tot i això, pensem que està bé portar una guia de dimensions raonables dedicada únicament a aquesta ciutat.

I ara sí, tanquem el blog, però no sense esmentar els dobles dels personatges de pel·lícula o sèries de televisió amb qui ens hem anat trobant al llarg del viatge: a Russel, el xiquet d''Up'; al dolent de 007 a 'Moonraker' (a les guitxetes del Club Fugazi); a dos adolescents estil 'The Tenenbaums' o 'Moonrise Kingdom' (a Union Square) i, atenció amants de 'Dexter', a Trinity (vam passar molt però que molta por) i a Masuka, que té una doble vida i treballa al Visitor's Center de San Francisco.

Good, good, goodbye! Gràcies a tots per seguir-nos i animar-nos a escriure. A tots us dediquem un clàssic del western: The Magnificent Seven, d'Elmer Bernstein.

A Horseshoe bend, a la posta de sol