San Francisco: un estrany encontre

Vam treure el cap a San Francisco per Hallidie Plaza, al districte comercial i la primera imatge va ser, si més no, estranya: edificis coberts d'una boira grisa i molts, molts, molts 'homeless'. Moltíssims. Vam pujar cap a l'hotel i aquella part de carrer, encara més grisa i una mica bruta, semblava el Chinatown de 'Blade runner'. I més 'homeless': dempeus, asseguts a terra, amb cartell, sense cartell, estirats a la vorera, demanant amb un got de cafè per a emportar. Fa tres dies que som a la ciutat i, de moment, el que més impacta és la quantitat de gent que deambula per ací i per allà: joves, grans, homes, dones, en grup, sols, arrossegant carros amb cartrons i deixalla, amb una bossa, una mare jove amb les seves dues filles -totes tres assegudes al terra i llegint. Ara hem sabut que San Francisco és la capital dels 'homeless' dels Estats Units: segons algunes fonts, no saben ni quants en tenen. 

Financial District i Jackson Square

El primer dia vam començar la visita a la ciutat pel districte Financer (Financial district), on hi ha els únics gratacels i on, als voltants del 1830, es va crear un barri de buscadors d'or. Només eixir de l'hotel i mentre ens dirigíem a One Bush Street anàvem dient: "fa olor a cera de depilar-se" (més a baix sabreu per què).

La Transamerica Pyramid amb la boira que la comença a cobrir

D'aquest passat de la febre d'or no en queda ni rastre al districte històric de Jackson Square, que a mitjans del segle XIX era conegut com a Barbary Coast pel terrible espectacle humà que s'hi podia trobar (pagant, el curiosos podien veure una dona tenint sexe amb un cavall o un porc, o pegar un pobre senyor que es deixava colpejar amb un bat de bèisbol).

De gratacels n'hi ha pocs, i històrics i moderns, com la Transamerica Pyramid, no conviuen de forma tan harmoniosa com a Chicago. Al terratrèmol i posterior foc de 1906, en van sobreviure molt pocs, el Mills Building, de Daniel Burnham (Escola de Chicago) i el Bank of California. En aquest vam trobar la part més divertida de la zona, l'únic lloc on es conserven vestigis (i ben divertits) de la febre de l'or: a l'interior hi ha una caixa forta com la de les pel·lícules de l'oest, amb una porta rodona d'aquelles d'un metre de grossor que dóna pas a una cambra on hi ha els prestatges per a les caixes dels diners. També hi ha el Museu dels Diners de l'Oest Americà, amb pepites d'or, lingots i imatges de trens de càrrega com el que Clint Eastwood i Shirley MacLaine volen a 'Dos mulas y una mujer' ('Two mules for sister Sara').

Caixa forta al Banc de Califòrnia

Un lingot d'or al Banc de Califòrnia

Pepites d'or, també al Banc de Califòrnia

Chinatown: "kids size fol you"

En aquest barri la cosa es va animar. Molt autèntic, sobretot Portsmouth Square, on s'apleguen grups de vellets xinesos a xarrar i a jugar a cartes amb taules improvisades amb caixes de cartró. Al carrer principal ens vam aturar a comprar unes samarretes: la botiga la regentava una parella d'uns 70 anys que amb molta feina parlaven anglès (ella; ell, ni papa). A mi, només veure'm, em va dir: "kids size fol you". Les samarretes són Made in República Dominicana.

Portsmouth Square, a Chinatown

El 'gat panda' de Chinatown

De tramvies i carrers costeruts

Hi ha carrers a San Francisco on s'escolta un brunzit peculiar que ix del terra. Són els cables que fan moure els tramvies històrics ('cable cars') que recorren els costeruts carrers de la ciutat. Aquests vehicles no tenen motor, els impulsa el moviment d'uns gruixuts cables d'acer de 3,2 centímetres de diàmetre que giren ininterrompudament durant 19 hores al dia. Els cables passen per quatre rodes gegantines situades al soterrani del que ara és el Cable Car Museum, que estan impulsades per un motor elèctric (abans era de vapor) i s'agafen al tramvia amb la palanca que utilitza el conductor per pilotar el vagó. Hi ha quatre rodes, tantes com línies de 'cable cars'. Aquesta història ens retorna a l'inici del dia: el senyor que va patentar l'invent va ser l'enginyer Andrew Hallidie l'any 1873 (la primer plaça que vam veure de la ciutat porta el seu nom) i els cables es mantenen amb un lubricant sintètic que fa olor de "cera de depilar".

Per cert, encara no hem vist el Golden Gate: la boira encara el cobreix. I fa fred, molt de fred. Avui intentarem creuar-lo en bicicleta.